Quan els catalans van marxar lluny de Catalunya, també van portar amb ells la seva llengua, les seves tradicions i els seus vincles amb la terra d’origen. A moltes ciutats del món, aquesta voluntat de mantenir viva la cultura catalana va donar lloc a la creació de centres i casals que es convertirien en espais de trobada i de vida cultural.
A Buenos Aires, aquesta història es remunta a l’any 1886, quan es va fundar el Centre Català, una entitat destinada a aplegar els catalans residents a la ciutat. Amb el temps, altres entitats de la comunitat catalana també hi van desenvolupar la seva activitat, fins que diferents trajectòries acabarien confluint en el que avui coneixem com el Casal de Catalunya.
La història de la seu del carrer Chacabuco, al barri de San Telmo, va començar uns anys més tard. L’any 1889, el banquer català Lluís Castells i la seva esposa, Elisa Uriburu, van adquirir el terreny on s’aixecaria l’edifici. El conjunt es va anar ampliant amb el temps i, l’any 1909, es va comprar el terreny contigu.
L’edifici que hi havia inicialment no tenia l’aspecte que podem veure avui. Segons la història publicada pel mateix Casal, la façana original seguia un estil italianitzant, molt diferent de la imatge que l’edifici adquiriria dècades després.
El gran canvi va arribar a finals dels anys vint. Quan el Centre Català va passar a disposar de tot l’edifici, es va plantejar la reforma i la unificació de les dues parts del conjunt. Les obres es van iniciar el 1928, amb un projecte dels arquitectes Eugeni Campllonch i Julián García Núñez, i es van prolongar fins al 1936.
La nova façana va representar molt més que una transformació arquitectònica. Es volia donar a l’edifici una imatge que reflectís millor la identitat catalana. Però el projecte tenia un cost considerable i calia trobar la manera de finançar-lo.
La comunitat catalana hi va tenir un paper protagonista. Es va obrir una subscripció entre els socis perquè poguessin contribuir a pagar els maons de la nova façana. Les aportacions es representaven simbòlicament en un gran mural, on s’anaven afegint maons de paper a mesura que arribaven les donacions. Finalment, Ferran Fontana va aportar els recursos necessaris per completar el finançament de les obres.
L’any 1936, coincidint amb el cinquantenari de la fundació del Centre Català, es va inaugurar la nova façana, que és la que encara podem contemplar avui. La reforma va donar al conjunt una marcada personalitat, amb elements del neogòtic i del modernisme català.
A l’interior, l’edifici conserva nombrosos elements decoratius que permeten descobrir aquesta combinació d’estils: treballs de fusteria, capitells, vitralls, una escala d’honor, el sostre del Saló Blanc i els revestiments de rajoles amb motius florals del menjador.
El casal també ha estat durant dècades un important espai de cultura. Actualment acull el Teatre Margarita Xirgu, amb capacitat per a 600 persones, així com altres espais dedicats a activitats culturals i socials.
La seva història també està vinculada a nombroses figures de la cultura catalana i espanyola que van passar per Buenos Aires, especialment durant i després de la Guerra Civil espanyola, entre elles Margarita Xirgu i Rafael Alberti.
El valor històric i arquitectònic de l’edifici ha estat reconegut amb diferents distincions. Entre elles hi ha la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya, així com diversos reconeixements patrimonials de la ciutat de Buenos Aires. Des de l’any 2014 és, a més, Monument Històric Nacional de l’Argentina.
Més d’un segle després de l’inici d’aquesta història, el Casal de Catalunya de Buenos Aires continua sent un punt de trobada de la comunitat catalana i un espai on cultura, memòria i arquitectura es troben. La seva façana és també el testimoni d’una comunitat que, lluny de Catalunya, va voler deixar-hi la seva empremta..
Casal de Catalunya de Buenos Aires, Instagram oficial.
Gran Enciclopèdia Catalana.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada