 |
| Recreació de la Barcelona romana. AHB. |
Quan vaig acabar La tierra maldita, de Juan Francisco Ferrándiz, em vaig quedar amb una pregunta.
Què hi havia de realitat darrere d'aquella Barcelona del segle IX que m'havia presentat la novel·la?
La Barcelona que ens presenta el llibre és molt diferent de la ciutat que coneixem avui.
I això em va portar a fer-me unes quantes preguntes.
Com era realment Barcelona en aquella època? Qui governava la ciutat? Com vivien els seus habitants? I qui era, en realitat, el bisbe Frodoí, un dels personatges històrics de la novel·la?
Però, com més buscava informació, més m'adonava que per entendre aquella Barcelona calia mirar una mica més lluny.
Perquè al segle IX encara no existia Catalunya com l'entenem avui.
Així que aquesta vegada deixo la ficció a banda i intento acostar-me a la història.
Barcelona després de la conquesta carolíngia
Per entendre la Barcelona del segle IX hem de retrocedir una mica.
L'any 801, després de la conquesta carolíngia, Barcelona va quedar integrada en els territoris de l'Imperi carolingi i es va convertir en un dels seus punts més meridionals.
La ciutat va quedar sota l'autoritat dels reis francs, que governaven el territori a través d'un comte.
Barcelona era, per tant, una ciutat de frontera.
I no era una frontera tranquil·la.
Durant bona part del segle IX, el territori que envoltava Barcelona estava poc poblat i la ciutat va patir diverses incursions. Les fonts recullen atacs els anys 827, 856 i 861, i l'any 852 les forces musulmanes van arribar a entrar a la ciutat.
Això ens ajuda a entendre que aquella Barcelona vivia en una situació molt diferent de la ciutat posterior que acabaria convertint-se en el centre del comtat.
Era una plaça avançada dels territoris francs, amb un territori encara poc consolidat al seu voltant.
Una ciutat encara protegida per les muralles romanes
Quan imaginem la Barcelona del segle IX, no hem de pensar en una gran ciutat medieval.
La ciutat continuava molt condicionada per les seves antigues muralles romanes.
Aquelles muralles, construïdes segles abans, encara eren la principal defensa de Barcelona.
Dins d'aquest recinte hi havia els edificis, les esglésies i els espais on es desenvolupava la vida ciutadana.
Fora de les muralles començava un territori molt menys urbanitzat, amb camps i petits nuclis de població.
La Barcelona del segle IX era, per tant, una ciutat molt més petita que la que arribaria després.
I, malgrat això, la seva situació estratègica li donava una importància considerable.
Una terra dividida en comtats
Per entendre què passava més enllà de Barcelona, però, hem de mirar el conjunt del territori.
Després de la conquesta carolíngia, els territoris incorporats al domini franc van quedar organitzats en comtats.
Els comtes eren, en principi, nomenats pels reis carolingis i tenien funcions militars, administratives i judicials. La seva importància era especialment gran en un territori fronterer, on la defensa i el control del territori eren qüestions fonamentals.
Per això aquella terra estava molt lluny de ser un territori tranquil.
Durant el segle IX hi hagué conflictes entre els mateixos nobles, canvis de comtes, lluites internes dins del món carolingi i també enfrontaments amb els territoris musulmans situats més al sud.
La frontera no era una línia exacta com les fronteres que coneixem avui.
Era un territori canviant, amb zones més poblades i altres on el control era molt més feble.
I això ajuda a entendre el món que descriu Ferrándiz.
No podem parlar encara d'un únic territori català governat per una sola persona.
Hi havia diversos comtats.
Barcelona i Girona estaven vinculats a la zona oriental; Urgell i Cerdanya ocupaven una part important del territori pirinenc; Empúries i Rosselló tenien també els seus propis governants, mentre que Pallars i Ribagorça seguien una evolució particular.
Durant bona part del segle IX, els comtes podien acumular diversos comtats sota el seu govern.
Però continuaven formant part del món polític carolingi.
La futura Catalunya encara s'estava formant a través d'aquests comtats, de les seves poblacions i de les famílies que, amb el temps, aconseguirien consolidar-hi el seu poder.
Qui governava Barcelona?
Aquesta és una de les qüestions que més ha canviat amb el pas del temps.
Durant gairebé tot el segle IX, els comtes de Barcelona eren nomenats pels reis francs i exercien el seu poder dins del sistema polític carolingi.
I no governaven només Barcelona.
Sovint acumulaven diversos comtats i, de fet, els primers comtes francs tenien sota el seu comandament territoris molt més amplis.
Les seves estades a Barcelona devien ser, per això, força escasses.
Però durant aquest segle es va produir una transformació important.
L'any 878, Guifré el Pelós va rebre els comtats de Barcelona, Girona i Besalú, mentre ja governava els d'Urgell i Cerdanya.
Amb ell es va produir una concentració important de comtats en mans d'una mateixa família.
I també es va iniciar una nova etapa en la transmissió del poder comtal.
Però encara no podem parlar d'una Barcelona independent ni d'una Catalunya independent.
El canvi va ser molt més gradual.
Frodoí, un bisbe en una terra complicada
I aquí apareix un dels personatges que més m'havia cridat l'atenció a la novel·la: Frodoí.
Frodoí va ser realment bisbe de Barcelona, durant la segona meitat del segle IX.
Era d'origen franc o germànic i probablement havia arribat a Barcelona vinculat al poder carolingi.
La seva situació no era fàcil.
A Barcelona encara hi havia tradicions vinculades a l'antiga església visigòtica, mentre que els governants carolingis impulsaven la litúrgia romana i reforçaven la vinculació amb l'església franca.
Frodoí es va trobar, per tant, enmig d'aquest procés de transformació religiosa i política.
La seva figura va tenir una gran importància.
Durant el seu episcopat augmenta la documentació sobre la diòcesi de Barcelona i també la seva activitat. Va intervenir en els conflictes relacionats amb les diferents tradicions litúrgiques i va tenir una relació estreta amb el poder carolingi.
L'any 874 va arribar a presentar les seves reclamacions davant l'assemblea d'Attigny.
Frodoí, per tant, no era només una figura religiosa.
En aquella Barcelona, l'Església també tenia un important paper polític i social.
Però aquí també hem de separar la història de la literatura.
El Frodoí que coneixem pels documents històrics va existir.
El Frodoí que protagonitza aventures, conflictes i relacions personals a La tierra maldita forma part de la recreació literària de Juan Francisco Ferrándiz.
Frodoí i les relíquies de santa Eulàlia
Durant el seu episcopat va passar un altre fet que tindria molta importància per a Barcelona.
Entre els anys 877 i 878 es van localitzar unes relíquies atribuïdes a santa Eulàlia a la necròpoli extramurs de Santa Maria de les Arenes, situada a l'indret on avui trobem Santa Maria del Mar.
Frodoí va tenir un paper protagonista en aquesta recerca i les relíquies van ser traslladades solemnement a la seu de Barcelona.
La troballa va reforçar el culte a la santa i també va contribuir a consolidar la posició de Frodoí i de la seu barcelonina.
És important recordar que l'edifici que avui coneixem com Santa Maria del Mar encara no existia.
La basílica gòtica actual es construiria molts segles més tard, entre els segles XIV i XV.
El lloc, però, ja tenia una llarga tradició religiosa i funerària.
I aquí trobem una d'aquelles connexions amb el present que m'agraden tant quan investigo la història de Barcelona.
Quan avui entrem a Santa Maria del Mar, veiem una magnífica església gòtica.
Però sota aquesta història hi ha un passat molt més antic.
És precisament en aquell indret, a la Barcelona del segle IX, on es van buscar les restes atribuïdes a santa Eulàlia que després serien traslladades a la catedral.
Una església en transformació
Un dels grans canvis que es produïen en aquell moment era religiós.
La incorporació dels territoris al món carolingi va anar acompanyada de la implantació progressiva de la litúrgia romana en lloc de les tradicions litúrgiques d'origen visigòtic.
Frodoí va tenir un paper important en aquest procés.
Les fonts expliquen que va actuar contra els sectors que mantenien tradicions de l'antiga església visigòtica i va impulsar la reforma vinculada al món carolingi.
La seu barcelonina també va ser objecte d'una important reorganització.
Carles el Calb va contribuir a la seva restauració i, posteriorment, Lluís el Tartamut va confirmar privilegis relacionats amb la canònica.
Per tant, darrere de la Barcelona que imaginem com una ciutat petita i fronterera hi havia també un procés de reorganització religiosa que deixaria una empremta important en la ciutat.
Una Barcelona més diversa del que podríem imaginar
Hi ha un altre aspecte que m'ha cridat especialment l'atenció.
La presència jueva a Barcelona està documentada ja des del segle IX.
Una de les figures que apareixen en la documentació és Judes, un jueu relacionat amb la cort carolíngia que va actuar com a intermediari entre el poder imperial i els barcelonins.
En una carta, Judes apareix com a persona de confiança de l'emperador i va portar a Barcelona notícies sobre els seus habitants i la seva fidelitat al sobirà.
És un detall petit, però ens ajuda a imaginar una ciutat més diversa del que podríem pensar quan parlem d'una Barcelona del segle IX.
També ens recorda que la presència jueva a la ciutat té unes arrels documentades molt antigues.
Més enllà de les muralles
Però la història no passava només dins de Barcelona.
Durant el segle IX també es produïen transformacions importants en altres territoris.
A mesura que els comtes consolidaven el seu poder, avançava l'ocupació de zones que havien quedat menys poblades o que es trobaven a la frontera.
El cas de Guifré el Pelós és especialment important.
A la dècada del 870 ja governava els comtats d'Urgell i Cerdanya, i l'any 878 va rebre els de Barcelona, Girona i Besalú.
A partir d'aquell moment també es va impulsar l'ocupació i repoblació de diversos territoris de l'interior.
A l'àrea del Ripollès, Osona, Bages i altres zones es van produir noves ocupacions de terres, fundacions religioses i establiments agrícoles.
En alguns casos, els documents permeten seguir aquestes transformacions amb força detall.
És un procés que ajuda a entendre que la història de la futura Catalunya no es feia només a les ciutats.
També es feia al camp.
Guifré el Pelós i el canvi de dinastia
I arribem així a una de les figures més conegudes de la nostra història: Guifré el Pelós.
La seva importància no està només en la figura llegendària que la tradició posterior va construir al seu voltant.
Històricament, el seu nomenament com a comte de Barcelona, Girona i Besalú l'any 878 va ser un moment important.
Però hi ha una precisió que m'ha semblat especialment interessant.
No podem dir que aquell any Catalunya es convertís en un estat independent.
Els comtats continuaven formant part del regne dels francs.
El que va començar a canviar va ser una altra cosa.
Guifré i el seu germà Miró van ser els últims comtes d'aquest conjunt de territoris nomenats directament per l'autoritat reial carolíngia. Després d'ells, els càrrecs comtals es van transmetre dins de les seves famílies.
A poc a poc, els comtats catalans anirien adquirint una autonomia cada vegada més gran.
Però aquest procés seria llarg.
No va passar d'un dia per l'altre.
I què va passar després?
La història d'aquella Barcelona no es va acabar amb Guifré el Pelós.
Durant les dècades següents, els comtats catalans van anar adquirint cada vegada més autonomia respecte del poder carolingi. Barcelona es va convertir progressivament en el centre polític del comtat i els seus governants van anar consolidant el seu poder.
Però a finals del segle X la ciutat tornaria a viure un dels episodis més dramàtics de la seva història.
L'any 985, les tropes d'Almansur van atacar Barcelona.
Almansur, conegut també com Al-Mansur, era el principal dirigent polític i militar del califat de Còrdova. La seva expedició va acabar amb el saqueig de Barcelona i va provocar una gran destrucció.
Aquella Barcelona que un segle abans havia estat una ciutat fronterera del món carolingi tornava a trobar-se davant d'un atac de grans dimensions.
Però aquesta vegada el context polític ja era molt diferent.
El poder dels comtes de Barcelona s'havia anat consolidant i, després de la destrucció de la ciutat, el comte Borrell II va buscar ajuda del rei franc. No la va obtenir.
Aquest episodi s'ha relacionat tradicionalment amb el distanciament progressiu dels comtes de Barcelona respecte de la monarquia franca.
Per això, quan mirem enrere des de l'any 985, podem veure fins a quin punt havia canviat aquella terra que al segle IX encara estava dividida en comtats i integrada en el món carolingi.
Frodoí, Guifré el Pelós i Almansur pertanyen a moments diferents, però formen part d'una mateixa història de transformació.
I potser això és el que més m'ha interessat descobrir després de llegir La tierra maldita: que la història no són compartiments tancats. Una cosa porta a l'altra.
La Barcelona de Frodoí no és encara la Barcelona de Borrell II.
Però entre una i l'altra hi ha tot un segle d'història.
Què hi ha de realitat a La tierra maldita?
Després de tota aquesta recerca, crec que aquesta és la pregunta més interessant.
La resposta és que la novel·la parteix d'un context històric real.
Frodoí va existir.
Guifré el Pelós va existir.
Els comtats existien.
Barcelona era una ciutat fronterera integrada en el món carolingi.
La transformació i ocupació de determinades zones també és un procés històric documentat.
I molts dels conflictes polítics i religiosos que apareixen en el llibre tenen un rerefons real.
Però la novel·la continua sent una novel·la.
Les converses entre els personatges, les seves relacions, les aventures i bona part de les situacions formen part de la recreació literària.
Juan Francisco Ferrándiz parteix d'aquest context històric per construir la seva història, però la seva obra no pretén ser una explicació acadèmica de la Barcelona carolíngia.
I potser aquesta és precisament la gràcia.
La novel·la no necessita donar-nos totes les respostes.
Només ha de despertar-nos les ganes de buscar-les.
Una Catalunya que encara s'estava formant
Quan vaig començar La tierra maldita, volia llegir una novel·la històrica.
No imaginava que acabaria buscant informació sobre Frodoí, els comtats, Guifré el Pelós, les repoblacions i aquella Catalunya del segle IX.
I, després de tot el que he descobert, hi ha una cosa que em sembla especialment interessant.
Quan parlem de Catalunya, sovint tenim la temptació de mirar enrere i buscar un moment concret en què tot comença.
Però la història no acostuma a funcionar així.
La Catalunya que coneixem avui es va anar formant molt a poc a poc, a través de territoris, comtats, famílies, poblacions i canvis polítics que es van anar succeint durant segles.
Al segle IX encara no hi havia la Catalunya que nosaltres coneixem.
Hi havia una terra de frontera, dividida en comtats, integrada en el món carolingi i habitada per persones que vivien les seves pròpies històries.
Algunes d'aquestes històries han arribat fins a nosaltres a través dels documents.
Altres només les podem imaginar.
I és aquí on la literatura té la capacitat de fer-nos mirar el passat d'una altra manera.
La tierra maldita em va portar fins a aquella Barcelona del segle IX.
I la curiositat em va portar una mica més lluny: fins a una Catalunya que encara s'estava formant.
Perquè, una vegada més, darrere d'un llibre hi havia una porta.
I jo només havia de tornar-la a obrir.
Fonts consultades:
- Catalunya Carolíngia, Institut d'Estudis Catalans — documentació i informació sobre el domini carolingi, els comtats i la societat dels segles IX i X.
- Enciclopèdia Catalana — informació sobre Frodoí, els comtats catalans, la monarquia carolíngia i la formació de Catalunya.
- CATCAR. Catalunya Carolíngia, entrevista a Juan Francisco Ferrándiz sobre La terra maleïda i el procés de documentació de la novel·la.
- Ferrándiz, Juan Francisco, La terra maleïda, Rosa dels Vents, 2018
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada