 |
| Frontis del Teatro Liceo, Barcelona. Litografia de Francisco Javier Parcerisa i Boada, entre 1843 i 1850. Biblioteca Nacional d'Espanya.NE. |
Hi ha històries que ja coneixem, però que de vegades una lectura ens fa tornar a mirar amb uns altres ulls.
Això és el que em va passar amb La violinista, d'Amanda Clark. La novel·la no em va descobrir l'atemptat del Liceu, perquè ja coneixia aquell episodi de la història de Barcelona. Però la seva lectura em va fer tornar a interessar-me per aquella nit del 7 de novembre de 1893 i pel context en què es va produir.
I, com em passa sovint, vaig voler seguir el fil.
Què va passar aquella nit? Qui era Santiago Salvador? Per què el Liceu es va convertir en l'objectiu de l'atemptat? I com era la Barcelona que va viure aquella tragèdia?
Aquest és el fil que vull seguir per tornar, una vegada més, al passat.
Barcelona a finals del segle XIX
Per entendre què va passar aquella nit cal mirar, encara que sigui breument, la Barcelona de l'època.
La ciutat havia canviat profundament durant les dècades anteriors. La industrialització havia fet créixer la burgesia i també havia provocat una gran concentració de treballadors en unes condicions de vida molt dures.
El conflicte social era cada vegada més evident.
En aquella Barcelona convivien una burgesia que acumulava poder i riquesa i un moviment obrer que reclamava unes condicions de vida i de treball molt millors. En aquest ambient també es van estendre les idees anarquistes i, dins d'alguns sectors, la defensa de l'acció violenta com a instrument revolucionari.
La ciutat viuria durant aquells anys diversos atemptats amb bomba i acabaria sent coneguda com «la ciutat de les bombes».
El Liceu, símbol de la burgesia
Inaugurat el 1847, el Gran Teatre del Liceu s'havia convertit en un dels grans centres de la vida social barcelonina.
L'òpera no era només un espectacle. El Liceu era també un espai de trobada i de representació social, especialment per a les classes benestants de la ciutat.
A finals del segle XIX, el teatre era un dels grans símbols de la burgesia barcelonina. Precisament per això es convertiria en l'objectiu de l'atemptat.
La nit del 7 de novembre de 1893
Aquella nit s'inaugurava la temporada d'òpera.
Al programa hi havia Guillem Tell, de Gioachino Rossini, una òpera que el Liceu ja havia representat anteriorment i que aquella nit tornava a l'escenari.
El teatre estava ple.
Entre el públic hi havia membres de la burgesia barcelonina i també el poeta Joan Maragall, que assistia a la representació.
Durant el segon acte, poc després de les deu de la nit, un home que es trobava a les galeries superiors va llançar dues bombes Orsini cap a la platea.
Es deia Santiago Salvador Franch.
Una de les bombes va explotar entre les butaques.
L'altra no va arribar a esclatar.
La primera explosió va provocar una matança. Vint persones van morir i desenes més van resultar ferides.
La segona bomba va caure sobre una de les persones que ja havia quedat ferida per la primera explosió i, finalment, no va detonar.
En pocs instants, aquella sala elegant, plena de música i de públic, es va convertir en un escenari de confusió, crits i dolor.
Qui era Santiago Salvador?
Santiago Salvador havia nascut a Castelseràs, a la província de Terol, i havia arribat a Barcelona quan era jove.
Es va relacionar amb cercles anarquistes i va acabar defensant la violència com una forma de lluita contra la societat que considerava injusta.
El seu objectiu no era assassinar una persona concreta.
El Liceu representava, als seus ulls, una societat contra la qual volia actuar.
L'atemptat, per tant, no va ser un crim dirigit contra una figura política determinada, sinó un atac indiscriminat contra les persones que es trobaven dins d'un dels grans símbols de la burgesia barcelonina. Aquesta característica ha fet que alguns historiadors el considerin un episodi important en la història del terrorisme modern.
Una ciutat marcada per les bombes
La bomba del Liceu no va ser un fet aïllat.
Aquell mateix any, el 24 de setembre, Paulí Pallàs havia atemptat contra el capità general de Catalunya, Arsenio Martínez Campos. Pallàs va ser executat poc després.
L'atemptat del Liceu es produïa, doncs, en un moment de gran tensió social i política.
Uns anys després, el 1896, una altra bomba, aquesta vegada durant la processó del Corpus, provocaria una nova tragèdia i una dura repressió contra els sectors anarquistes.
Barcelona vivia així una espiral de violència, repressió i conflicte social que deixaria una profunda empremta en la ciutat.
El Liceu després de l'atemptat
Després de la tragèdia, el Liceu va tancar les portes.
L'activitat artística no es va reprendre fins al 18 de gener de 1894, amb una sèrie de concerts dirigits pel mestre Antoni Nicolau.
Però la por no va desaparèixer de cop.
El mateix Gran Teatre del Liceu explica que l'atemptat va deixar un clima de temor entre la burgesia barcelonina i que les llotges i les butaques van trigar a tornar a omplir-se amb normalitat.
La bomba havia aconseguit molt més que provocar una matança.
Havia convertit un lloc associat a la música, a la vida social i al prestigi en el símbol d'una de les nits més tràgiques de la història contemporània de Barcelona.
Les víctimes
Darrere de la xifra de vint morts hi havia vint persones amb una vida pròpia.
Entre les històries que han quedat documentades hi ha la de la família Cardellach.
Caius Cardellach, advocat i notari, va morir en l'atemptat juntament amb la seva esposa, dues germanes i la seva neboda Marta Giraudier, que només tenia catorze anys. Les restes de Marta serien traslladades posteriorment al panteó familiar del Cementiri de Sant Andreu.
Aquest tipus d'històries ens recorda que darrere d'una xifra sempre hi ha persones.
Persones que aquella nit havien anat al Liceu per escoltar música i que mai no van tornar a casa.
Una nit que també va quedar en la memòria literària
Entre els testimonis de l'època hi havia Joan Maragall.
El poeta es trobava al Liceu aquella nit i va viure directament l'atemptat. La seva experiència forma part també de la memòria literària d'aquells fets.
Això és una de les coses que més m'interessen quan investigo un episodi del passat.
No només saber què va passar, sinó descobrir com ho van viure les persones que ho van presenciar.
Una notícia ens dona les dades.
Un testimoni ens pot acostar a les emocions.
I una novel·la, de vegades, pot ser el punt de partida que ens faci voler saber-ne més.
Un fil que va començar amb un llibre
Quan vaig començar a llegir La violinista, no pensava que la novel·la em faria tornar a mirar amb més deteniment un episodi de la història de Barcelona que ja coneixia.
Però això és el que m'agrada de llegir.
De vegades un llibre no s'acaba quan arribem a l'última pàgina.
Ens deixa una pregunta.
Una imatge.
Un lloc.
Un nom.
I si seguim aquest fil, podem acabar viatjant molt més enrere del que imaginàvem.
En aquest cas, el fil em va portar fins a una nit de novembre de 1893, al Gran Teatre del Liceu, quan una explosió va interrompre una representació de Guillem Tell i va deixar vint víctimes.
Avui, quan passem per les Rambles i veiem el Liceu, és difícil imaginar aquella nit.
Però la història continua allà.
I potser aquesta és una de les millors maneres de viatjar al passat: mirar un lloc que encara existeix i preguntar-nos què hi va passar abans que nosaltres hi arribéssim.
Fonts:
- Gran Teatre del Liceu, Història del Liceu.
- Gran Teatre del Liceu, Annals del Liceu.
- Cementiris de Barcelona, Ruta cultural del Cementiri de Sant Andreu.
- 3Cat, En guàrdia! — La bomba del Liceu.
- VilaWeb, La bomba del Liceu que va canviar la història de la violència política.
- Ara, entrevista a Èric Lluent sobre La bomba del Liceu.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada